Port-Au-Prince Young Hostel 3×04: Este Muerto Está Muy Vivo

Bueeeeeeeno. Ja tornem a ser aquí.

*s’estira mandrosament agafant-se les mans per darrere l’esquena i recolzant-se al respatller de la cadira: aquell gest tan típic per desencarcarar els braços i l’espatlla*

**la cadira s’aguanta només de les dues potes del darrere i es desequilibra**

***cau patèticament causant un gran terrabastall***

****una hòstia d’aquelles que quasi fa més mal la vergonya d’haver caigut que no pas el cop en sí****

*****li fa mandra seguir fent acotacions i decideix que el protagonista ha mort*****

******ep, s’han creuat dos narradors******

*******un era un narrador omniscient clàssic i l’altre una mena de supra-narrador, perquè el tio s’ha referit al primer narrador en tercera persona*******

********de fet ara ja són tres, perquè les dues últimes acotacions les ha fet algú que no era cap dels dos narradors anteriors********

*********està clar que aquest últim és el que remena les cireres, aquí*********

**********Però vaja, que el nostre heroi s’ha mort. Ha caigut de la cadira, trumpassu al cap, traumatisme cranioencefâlic, mort de camí a l’hospital. Quina manera més patètica de morir. Quin imbècil. En fi. Descansi en pau**********


Ah, el programa. Sí. El PAPYH 3×04. Tornem a ser aquí. Parlem de coses. Les cançons són:

  • Bad Luck – Núria Graham
  • Course of being a girl – Kashmir

Estiguin bonets i ens anem veient.

http://www.ivoox.com/port-au-prince-young-hostel-s3-e4-la_md_4672844_wp_1.mp3″

***********Descarrega’t el pugrama***********

Anuncios

Per què he deixat Twitter

Ep. Passa cap aquí. Viiinga. Ara que et tinc ben atrapat, et diré que només volia ensenyar-te aquesta foto que m’ha fet tanta rissa:

Perritu

Ai, pobric

Eh? Eh que es majete el perritu?

Port-Au-Prince Young Hostel 3×03 ‘NUNCA CHOVEU QUE NON ESCAMPARA’

L’heroica ciutat feia la migdiada. El vent del sud, calent i mandrós, empenyia els núvols emblanquinats, que s’esquinçaven de camí al nord. Als carrers, l’únic soroll que se sentia era la remor estrident dels remolins de pols, draps, palla i papers, que viatjaven de rierol en rierol, de vorera en vorera, de cantonada en cantonada; volant i peseguint-se, com papallones que es busquen i fugen i que l’aire embolcalla dins els seus plecs invisibles. Talment com pollets, aquelles engrunes de brossa, aquelles sobralles, s’ajuntaven fent una pila; s’aturaven, adormides un moment, i saltaven novament sobresaltades, dispersant-se, enfilant-se unes per les parets fins als vidres tremolosos de les faroles, les altres fins als cartells de paper mal enganxats a les cantonades, i hi havia plomes que arribaven a un tercer pis, i sorreta que es quedava incrustada durant dies, o anys, a la vidriera d’un aparador. I arribat aquest punt, havent assolit el zenit de vés a saber què, en ple clímax que se te’n va l’olla, havent-nos-la flipat tots cantidubi, amb tota la penya bailonga al·lucinant amb un puto molinet de pols i merda (que ja m’explicaràs, també) us deixem la nova PAPYHTÚLIA, amb Joel Cockburn des de la Zona Franca i els col·laboradors habituals. Ja sabeu.

Les cançons són de:
– Ironbird
– Temples
– Possessed by Paul James
– Jake Bugg
– Guadalupe Plata

http://www.ivoox.com/port-au-prince-young-hostel-3x03_md_4155043_wp_1.mp3″

I si te’l descarreguessis? Pensa-hi, figura.

Port-Au-Prince Young Hostel 3×02 PAPYH NINJA (El salt del puma)

Sí, galifardeus: torna el PAPYH en el seu format més brutal death metal, més goregrind, més hardcore punk, més pornogrind i més rollo el disc Batecs dels Gossos: una papyhtúlia. Nogensmenys, abans d’escoltar-la, és important que sapigueu quelcom. En alemany, dels pals (normalment de fusta) que hi ha a tots els ports i que serveixen per lligar les embarcacions, se’n diuen Duckdalbe. I a mi què polles m’importa com es diuen en alemany els pals (normalment de fusta) que hi ha als ports i que serveixen per amarrar (paraula lletgíssima que malgrat tot existeix en català) les embarcacions, pensareu. Doncs escolteu-me bé perquè només ho diré un cop: aquí les preguntes les faig jo. Prossegueixo. El mot Duckdalbe/n té un origen (no confirmat) molt curiós (ui sí, súper curiós, direu. Em comenceu a tocar severament els collons i tinc la mà molt ràpida). Resulta que entre el segle XVI i el XVI, les Disset Províncies (el que avui es coneix com Holanda o Països Baixos), es van rebotar que flipes contra el rei d’Espanya, que les tractava pitjor que Chris Brown a Rihanna. El resultat va ser la Guerra dels Vuitanta Anys i la posterior independència de les Províncies Unides després de la Pau de Westfàlia. El cas és que, en algun moment donat (molaria que els llibres d’històra fessin servir referències temporals així. “En un moment donat”, “quan la moguda estava calenta que se te’n va l’olla“, tal. Va ser el 1568) el rei d’Espanya, Felip V (d’infausta memòria, sobretot per una cançó horrible que li van dedicar els Brams) va enviar el Duc d’Alba a arreglar el temilla. Que no se’n va sortir ho sabem tots, perquè JA US HE DIT que les Províncies Unides es van acabar independitzant i ara són un país bastant cuqui i de visita obligatòria pels joves que volen endrogar-se legalment (que ja em diràs quina puta gràcia). Va fracassar, doncs. Però, i aquí és on anàvem i on ja seríem si no us passéssiu la santa puta estona interrompent, el Duc d’Alba va introduir per primera vegada (no es pot introduir per segona vegada) aquest element portuari tan senzill: els pals de fusta que serveixen per lligar les seves embarcacions. Els holandesos es van quedar amb la cobla i des d’allà va arribar posteriorment al port d’Hamburg, on l’ús dels pals (i de la paraula Duckdalbe/n) va quallar. Com va passar d’Holanda a Hamburg? Potser us penseu que sóc historiador. Què té a veure tot això amb la Papyhtúlia Ninja? Absolutament res. Però escolteu-la, és entre excel·lent i puríssim caviar que li surt del nas a Déu de la rissa que li fa la mateixa papyhtúlia. Hi surt en @Bardaler, que és un xicot carlí, casteller i no sé quantes mandangues més. També participen @fiodorpacheco, @Lopetit_, @Soc_Ermita, @redperill, @elputoalridge, @zuvielzirkus i @oyesherman. Dits així seguits, quina colla de noms més freaks, no? En fi. Les cançons són de: King Gizzard The Murlocs The moving sidewalks Pond

http://www.ivoox.com/port-au-prince-young-hostel-s3-e2-papyh-ninja-el_md_3855509_wp_1.mp3″

Descarrega-te’l. I recorda: Duckdalben: pal per lligar coses que floten

Què fou de… Reddick Chamberlain

Si sou com jo, criatures dels 80 i fanàtics de l’NBA, segur que no heu oblidat aquesta dècada: l’època daurada del basquetbol americà. Jugades impossibles, triangulacions a la velocitat de la llum, esmaixades vigoroses, la suor regalimant pel terra encerat dels terrenys de joc. Per sobre de tot això, hi sobresurt una figura: Reddick Chamberlain.

Reddick Chamberlain, nascut als afores de Missouri l’any 1950, criat per una família de ramaders de búfals. La seva infantesa a Missouri no va ser fàcil. La seva curta estatura i la seva mirada enfebrida li va complicar la vida durant la seva llarga estada als col·legis regionals, d’on va ser expulsat diverses vegades per comportaments obscens, ja a curta edat.

Una pilota de bàsquet.

Una pilota de bàsquet.

La seva vida va donar un gir el dia que va conèixer en Lance Kensington. ‘The Mastermind’, com era conegut en Lance, passejava el seu gos pel seu barri natal quan va veure com en Reddick, amb 12 anys, s’enfrontava a una colla de nois de 20 anys. La seva agilitat i velocitat el van impressionar. Més tard, quan el va ajudar a aixecar-se de terra amb el nas rebentat, i passant per alt que havia començat ell la baralla quan els va intentar atracar, es va adonar que tenia una futura estrella del bàsquet davant seu. Resultava que en Lance, al marge d’ajudar a nens problemàtics a aixecar-se del terra quan havien rebut una merescuda tunda, també era l’entrenador dels Missouri Leviathans, un equip universitari de la zona amb una gran projecció. La seva estrena a l’equip no es va fer esperar, i 5 dies després debutava com a titular.

El públic que va assistir al partit entre els Leviathans i els Atlanta Bookreaders no oblidarà aquell partit. Reddick Chamberlain, sense haver jugat mai a bàsquet, va fer guanyar el partit al seu equip amb el seu 39/39 en triples, a banda de provocar l’expulsió de tots els membres de l’equip contrari. Aquella nit també va perdre una dent, mitja cella i (inexplicablement) un cordó de la sabata. Havia nascut una estrella.

La preuada cistella.

La preuada cistella.

Després de dues temporades triomfals als Leviathans, el furiós ull de l’NBA es va situar sobre el nostre heroi. Ràpidament va recalar als Baltimore Photogenics, on la seva carrera va eclosionar fins a extrems insospitats. Insospitats? Potser per a tothom menys per a ‘The Mastermind’, que en una entrevista va afirmar “Jo sempre vaig creure en ell” (no era home de grans sentències). El joc de Chamberlain va impressionar tothom. Era un base amb una gran basculació de joc, caçava els rebots com ningú i era imprevisible en l’esmaixada. Alguns afirmen que el seu joc de peus era quelcom inèdit i fins i tot que ballava sobre la pista. Però no tot eren flors i violes a la vida del bo d’en Reddick.

Després d’una curta i apoteòsica estada als Photogenics, va ser fitxat pels Boston Czars, seguidament als Miami Lamias i a tants altres. Tots aquests canvis d’equip van ser una llarga sotragada pel món de l’NBA, ja que no eren motivats pel mal joc, ans al contrari. Aquest enigma es va dissoldre quan Chamberlain va afirmar en una entrevista que “vagi on vagi està ple de subnormals”.

Michael Jordan

Michael Jordan

Aquestes súbites entrades i sortides van cessar quan Reddick va arribar als Philadelphia Broncos, on va trobar per fi la companyia que buscava, sobretot en Ryan Flanagan i Mike McDonalds, que van ser els seus millors amics i confidents. Fins llavors, Chamberlain havia aconseguit grans resultats individuals, però el seu somni era l’anell de l’NBA. Tot i així, ell ho va desmentir diverses vegades en entrevistes, on afirmava jocosament que “A mi el bàsquet em serveix per pagar-me l’alcohol i les dones. No sé què polles és això de l’anell però em sona a matrimoni”. Els seus fans, però, sabíem que no ho deia sincerament.

I la glòria va arribar l’any 1977, quan amb els Broncos va aconseguir l’anell. En una memorable final contra els Detroit Deerhunters, Chamberlain va assolir la perfecció amb 57/58 triples (un el va enganxar badallant) i 38 assistències. Tot i així, la base de la victòria va ser la seva ajuda en l’estratègia de l’equip en fer caure els rivals constantment en fora de joc.

I així, Chamberlain es va convertir en una llegenda de l’NBA, amb 128 triples figures, 38.530’7 punts anotats i tantes altres estadístiques que ocuparien un post sencer. Després d’aquesta gloriosa final, Chamberlain va esvanir-se. 7 mesos després va aparèixer a Kentucky, amb una Chevy robada i una escopeta sense cartutxos al remolc, clamant que Stalin tenia una remarcable tolerància a l’alcohol.

Stalin

Stalin

Després d’aquests desconcertants esdeveniments, va venir la debacle. Tot i la seva joventut, Reddick es va arrossegar pels terrenys de joc durant 12 anys, sempre al capdavant dels Philadelphia Broncos, on va estar diverses vegades a punt de baixar a segona divisió. I llavors, l’any 1989, la resurrecció. I la millor manera d’explicar-nos el context d’aquest miracle és citant el mític comentarista egipci de la NBA, Man-El Vid’Allah, que va relatar el miraculós event que va succeir aquella freda nit de 1989:

“Corre el minut 9 del darrer quart del setè partit de les finals de la conferència est de 1989 i Reddick Chamberlain porta un nefast 1/17 en tirs de camp. Els Philadelphia Broncos són a punt de caure eliminats de les finals de la Conferència Est. Perden de 15 a falta de 3 minuts, part del públic ha començat a abandonar les localitats i res sembla indicar que els Broncos aixecaran aquest partit. Els Minnesota Wolverlines han dominat tot el partit i compten amb el millor base del campionat i MVP vigent, Ottis Ervinson. Chamberlain és vell, té els genolls destrossats des de fa anys i porta mesos enfrontat amb el seu entrenador, el mite de la franquícia Pat Johnson. Johnson té el públic, els directius i la premsa a favor, Chamberlain no té ningú. Menteixo: té la meitat del vestidor. Sobretot l’escorta Ryan Flanagan i el pivot Mike ‘the Atom’ McDonalds (tots tres van aixecar l’anell 12 anys abans). Però més enllà d’això, Reddick Chamberlain només té els seus genolls adolorits i el canell, l’únic input del seu joc que no ha perdut amb els anys. Chamberlain ja no salta, ja no assisteix, ja no dirigeix i ja no mana com abans. És un secret a veus que sortirà dels Broncos per la porta del darrere a final de temporada, i fins i tot part de l’afició el xiula esporàdicament. Ell resta immutable, com ha fet cada partit dels 17 anys de carrera a l’NBA. Somriure sorneguer, trash-talk constant al base rival, fer jugar els companys i intercanviar bromes amb els àrbitres, que el respecten com a ningú. Corre el minut 9 del darrer quart del setè partit de les finals de la Conferència Est de 1989 i Reddick Chamberlain rep de fons, bota la pilota parsimoniosament i creua el mig del camp. La resta és història.”

I la història ens explica que Reddick, després d’estar tot el partit amb les mans a les butxaques, va rebre la inspiració de la divina providència. Estava sol, desmarcat al mig del camp. L’estadi reverberava amb els crits de l’enfebrit públic, que encara creia en l’equip. La suor regalimava per les seves envellides galtes, la tensió pressionava cada un dels seus porus, els seus castigats genolls es queixaven agudament, però l’èpica l’embolicava i el va fer, durant uns instants, omnipotent. I així és com Chamberlain va encetar un salt des del mig del camp, i no va parar fins a fer l’esmaixada més espectacular que s’ha vist mai en aquesta galàxia. La cistella va esclatar en mil bocins, el pal que la sostenia va caure al terreny de joc (sense ferits), i alguns dels que eren presents afirmen que sorgien flames de les sabates del nostre heroi.

Fans de Reddick Chamberlain

Fans de Reddick Chamberlain

Finalment, els Broncos van caure derrotats, i Reddick, tot i la seva esplendorosa esmaixada, va sortir a final de temporada per la porta del darrere. No va tornar a jugar mai més a l’esport que tant estimava. Després del seu comiat, Chamberlain marxar a viure a República Txeca, on té una granja de vaques. Alguns testimonis diuen que cada dia, a les 7:30 del matí, surt a la seva petita parcel·la, en pijama, i intenta reviure aquella divina esmaixada que va ser el seu últim sospir abans de morir esportivament.

Recentment, uns periodistes es van acostar al forn de pa on cada dia Chamberlain compra el seu esmorzar (croissants amb extra de mantega). Al preguntar a la dependenta del forn, Alžběta Jellinek, com veia a Chamberlain, ella va respondre que el nostre estimat Reddick era força reticent a parlar del seu pas per la NBA. Tot i així, relatava Alžběta, tendia a posar en dubte tota la seva carrera, i fins i tot posava en dubte que aquella meravellosa esmaixada hagués succeït mai. I potser realment no va succeir.